T’envolta la més absoluta foscor. Camines a les palpentes en línia recta, entrebancant-te una vegada i un altre amb les pedres. Passades unes hores et comences a desesperar. Crides demanant ajut, encara que saps que ningú acudirà. La teva veu amplificada ressona a tota la caverna, i el seu eco és tornat des de els racons més profunds. La bogeria comença a apoderar-se de tu. Cantes per no sentir-te sol, estintolat en una roca i somicant. Quan deixes d’emetre sorolls, t’arriben ressons d’estranyes fresses. Poc després et sobresaltes al percebre quelcom semblant a un grunyit. Alguna cosa cau davant teu. Tot i la foscor, tens la certesa que no estàs sol... De sobte, el que sigui que hi ha davant teu et salta a sobre i enfonsa les seves urpes i els seus ullals a la teva carn. La teva agonia és indescriptible, t’estan devorant.
